Duquende: “el flamenc es pot adaptar a totes les músiques”

   El cantaor Juan Rafael Cortés Santiago, més conegut com Duquende (Sabadell, 1965), actuarà el 25 d'octubre en el Teatre Olympia de València dins del cicle Panorama Flamenc, al costat de la guitarra de Paco Soto i la percussió de Juan José Suárez "Piraña".  

   Duquende és una de les veus del cant flamenc més rellevant dels últims temps. Més de trenta anys avalen una trajectòria, que li ha portat a recórrer els més importants teatres i auditoris espanyols. Va ser el mateix Camarón de la Isla qui va augurar la seua fama, quan el de Sabadell li va acompanyar amb tan sols huit anys amb unes buleries i fandangos. 

  Amb el seu primer disc, Soy el duende, en 1988 va arrancar la seua meteòrica carrera, donant-li el privilegi d'actuar al costat d'altres grans figures del flamenc com Paco de Lucía, Juan Habichuela, Tomatito, Moraíto Chico o Vicente Amigo, entre altres. Conversem, unes hores abans del seu concert a València, amb aquest emblemàtic cantaor des del seu Sabadell natal. Despenja el telèfon una veu dolça i serena. Duquende parla des d'aqueixa humilitat que no busca floritures ni frases grandiloqüents, perquè tampoc ho necessita. 

  “La veritat, que artísticament, em trobe perfecte. En la meua vida tot em va molt bé, gràcies a déu, i estic molt content”, explica el cantaor, que molts van etiquetar com a hereu de Camarón, però que ha sabut brillar amb flamencura pròpia, perquè “el flamenc per a mi és tot. El flamenc és la meua vida, com un pulmó, és el meu cor”, o com el mateix raona, “es pot a aprendre a cantar, però transmetre no es pot aprendre, perquè això ve en l'ànima des que eres xicotet.” I Duquende d'això entén bé, de transmetre, perquè amb el seu cante, com diria el poeta José María Pemán, tira les coses del cor. 

  Duquende canta amb esquinçament, el seu quejío nua al cantaor i també a l'espectador, a través d'un torrent d'emocions que es colen per dins. Aqueix és l'embruixament del flamenc, cantar a la vida mateixa, amb tots els seus adreços, com bé aclareix Duquende: “com deia Camarón, el flamenc té la seua tristesa, la seua alegria. I d'això es basa el flamenc, de la vida, de patir i riure.” 

   Si el flamenc es nodreix de la vida, Duquende també ho fa de tot allò que li envolta, per això, escolta “tota la música que m'acaricia l'oïda, tant el més clàssic com a modern, el bo és bo i ja està. Escolte tot tipus de música, i tot això es va quedant dins.” Heus ací, el germen del seu propi segell, un flamenc arrelat a la tradició, però amb saba nova, ja que “sent músic i tenint oïda, crec que el flamenc es pot adaptar a totes les músiques que hi ha. Fa uns dies, he gravat un reggaeton amb Omar Montes, però jo fent flamenc i cantant per tango, per dret. També he fet versions de Leonard Cohen, Els Chichos, de moltíssima gent. Així que com et dic, sent músic, tenint oïda i sent flamenc pur, es pot un adaptar a totes les classes de música.” De manera que, lluny d'aquelles crítiques que en nom de la puresa del flamenc i que ja van començar quan el cante va saltar de la forja als tablaos, “això fa que el flamenc arribe a les grans masses, i la gent s'adone del gran que és el flamenc. El bonic i el difícil que és”, perquè com a sentència el propi Duquende, “el flamenc sempre serà flamenc.”