Mor Antonio Llorens, figura clau del cinema valencià, als 73 anys

El cinema valencià acomiada hui a una de les seues figures més influents. Antonio Llorens, director, crític, productor i programador, ha mort als 73 anys, deixant després de si una trajectòria imprescindible per a comprendre l'evolució de l'audiovisual en la Comunitat Valenciana i la seua connexió amb els principals festivals del país.

Llorens va formar part de la segona gran etapa del cinema valencià, integrat en eixe grup de “maleïts” que va definir Abelardo Muñoz, al costat de noms com Pedro Uris, Lluís Rivera, Josep Lluís Seguí o Rafa Gassent. La seua carrera va començar a la fi dels anys seixanta al costat de Uris, amb qui va rodar nombrosos curtmetratges com A propòsit de… (1969), La llei dels morts (1970), Jonás (1971) o Tècnica d'una venjança (1973).

En 1975 va iniciar la seua activitat com a crític en Cartellera Túria, labor que va compaginar amb la distribució en cineclubs valencians i amb el rodatge de nous curts, entre ells El misteri dels cinemes desapareguts (1984) o A la vall (1986). El seu interés per la divulgació cinematogràfica es va plasmar també en la publicació de quasi una desena de llibres i en la seua constant presència en espais culturals vinculats al seté art.

La seua aportació va ser determinant en la programació de festivals com la Seminci de Valladolid, el Festival de Màlaga, el de Cinema d'Osca i, especialment, la Mostra de València, on va exercir un paper fonamental. Per a aquest certamen va signar monografies com a Cinema maleït espanyol dels anys seixanta (1984), al costat d'August M. Torres i Diego Galán, o Silvana Mangano, del baión al teorema (2004), escrita al costat de Pedro Uris. També destaquen títols com Francisco Rabal, un cas bastant excepcional (1985), per a la Seminci, o José Giovanni. L'aventura de la sèrie negra (1998), editat per la Filmoteca de la Generalitat.

Fa a penes unes setmanes, el Festival Internacional de Cinema Infantil de València va reconéixer la seua trajectòria amb un premi d'honor en un acte carregat d'emoció. Més enllà de la seua obra tangible, Llorens deixa una profunda petjada en generacions de cineastes, crítics i programadors que van trobar en ell un referent formatiu i humà. Per a molts, Llorens va ser, senzillament, “eixe home amb el qual sempre et trobaves al cinema”.